quadern.verbum.{cc}

Hui toca escriure de nou. Desconec en quin moment començaré a escriure al Cuaderno. Potser l'entrada número {3} acabe per allà i es quede papallonejant un temps, o torne de forma inflexible cap ací, això ja es veurà. Es tracta d'evolució i contingència, aquest és l'esperit del quadern dual que estic escrivint per pur goig i no per cap necessitat.

Ahir, em vaig retrobar per casualitat, amb l'obra i la figura de Vicente Aguilera Cerni. Un dels crítics d'art més importants d'Europa. Deixeble del gran Giulio Carlo Argan, al que tots els estudiants d'història de l'art d'aleshores adoràvem i llegíem amb fruïció. La seua obra Arte Moderno, era una lectura quasi obligada i ens meravellava la forma de descriure les relacions artístiques. Aguilera Cerni, va seguir la senda de Argan, que en aquest cas no va ser ombra. Cal estar molt atents als mestres que fan ombra i no creen les estructures per fer-te caminar més enllà de la seua ombra. Va portar a Espanya, per València, que és per on històricament han entrat sempre les avantguardes artístiques a la península (com el renaixement), l'art abstracte, que era l'única avantguarda que podria entrar amb comoditat en aquell moment. Va guiar i espentar i acompanyar a molts artistes, i va crear iniciatives, com el Museu d'Art Abstracte de Vilafamés. Però amb l'abstracció, de molta rellevància a l'art valencià, vindrien la resta d'avantguardes. Em vaig comprar un llibre de saldo amb tres volums, i una selecció de textos que llegiré de bon grat.

Va desenvolupar un treball crític impressionat que, d'alguna manera continuaria Roman de la Calle, el meu primer professor i un dels més admirats, i que després va ser president del meu tribunal de tesi i després amic. Recorde amb una certa nostàlgia com abans, els estudiants admiràvem el treball de molts dels nostres docents i els consideràvem uns referents intel·lectuals. Llegíem els seus llibres, acudíem a les exposicions que organitzaven, i de tant en tant, compartíem conversa fora de l'aula. Jo recorde especialment d'aquella època a Roman, però també a Carmen Gracia, a la que vaig rendir homenatge, per les seues innovacions intel·lectuals al meu llibre Pedagogies visuals de la identitat valenciana. També a Mercedes Gómez Ferrer, a Joaquin Berchez, a Amadeo Serra entre molts altres docents.

Desconec si l'alumnat del present manté aquesta curiositat pel descobriment del treball dels seus docents, almenys a la meua Facultat ho trobe a faltar, amb algunes excepcions, evidentment. Per a la major part de l'alumnat, els seus docents, som només un instrument per arribar a obtenir un servei. Que no dic que no siga aquesta una funció de la docència, però, trobe a faltar un interés pel seu treball. Fins i tot es troben crítiques, quan un parla del seu treball a l'aula, i aquest, el treball i a la recerca pròpia, hauria de ser quasi l'única font de la docència universitària.

Jo recorde que em matriculava en determinades matèries, en funció del docent, i el seu treball. Ara açò ja és directament impensable, pel sistema creat. Comprava i llegia els seus llibres, com el Arte Valenciano de Carmen Gracia, que continua estant una meravella. Ara els docents estem preocupats en publicar papers, per a revistes que quasi no llegeix ningú, i sembla que hem abandonat la nostra tasca intel·lectual de crear pensament. Potser també, són altres temps i l'alumat, més pragmàtic, espera que li ho resumim tot de forma sintètica i ràpida, però el coneixement, requereix implicació i gaudiment. Encara que em negue a pensar en termes de canvis generacionals, i pense que una part, o tota la culpa, la tenim nosaltres, que hem abandonat part de la nostra funció essencial, crear i compartir el coneixement i el pensament, com a màxima prioritat.

O, potser, estic fent caricatura des de la postura d'un professor de mitjana edat obsessionat a poder aportar el seu pensament per ajudar als altres, com el pensament d'altres em va ajudar a mi, quan era estudiant. En qualsevol cas, continuarem escrivint i continuarem llegint.

Començar a escriure un diari, un quadern de notes, d'ordenació dels pensaments, és sempre un repte difícil. Fer-ho de forma dual, en dos idiomes, però sense duplicar els continguts, sinó que cada quadern evoluciona de forma natural, en funció dels humors, les passions i els sentiments del dia, encara ho és més.

Comence el primer dia de gener de 2025, com un inici, o reinici esotèric. Com un renàixer de la cendra, que enguany és encara més simptomàtic de com ens sentim per aquest fragment geogràfic del País Valencià, en un any terrorífic, en el que un incendi terrible d'un edifici i una DANA del color de la terra, van arrasar centenars de vides. Juntament amb la negligència i incompetència repugnant dels polítics valencians i la falta de valentia del govern central.

Escriure, sempre és un exercici íntim del pensament, que podem optar per compartir o no. No obstant això, en el fons, el fet d'escriure, l'aspiració de la materialitat d'un pensament, manté sempre una aspiració oculta de trobar algun lector, sinó en el present, potser en un futur llunyà. Un escriu sempre per a les altres persones, encara que no ho sàpiga o no vulga. En el fons, estem condemnats a ser a través de l'altre, perquè un jo sense l'altre no és possible, com tampoc és possible una escriptura sense lectura aliena. Les altres lectures són també lectura pròpia, sempre. Perquè, eixes lectures són la necessitat descoberta de no poder ser sense l'altre.

Aquesta idea d'escriure amb una numeració ordenada i, a la vegada, incompleta, o completada per mitjà d'un altre quadern, en un altre idioma, implica eixa necessitat dual sentida de les persones bilingües, i de les identitats en permanent discòrdia i tensió alhora. Una dualitat, sempre conflictiva. Però fugir del conflicte i la tensió, no sempre és el millor aliat de l’escriptura. Per això mateix, què millor manera d'establir aquest conflicte latent i permanent per a un valencià, que representar un trencament i discontinuïtat en l’ordre esperat? Una actitud, que també té molt de valenciana, en el fons.

Així, cada quadern, aquest quadern, i l’altre cuaderno, funcionaran de forma independent, i podran ser llegits i seguits com a relats diferents, però sempre incomplets en essència, en la seua profunditat més íntima. Establim així un joc semàntic i poètic, i un desafiament per a llegir més enllà d’una sola llengua. Un desafiament personal, per navegar entre aquest conflicte identitari permanent, que tot i ser sempre conflicte, no és necessàriament una cosa negativa, potser és el més natural del món, viure en la multiplicitat i la no puresa. Fugiu sempre de la puresa. Continuarem escrivint, per ací o per allà.